Cristina Gamboa. La bugada com a servei compartit en l’arquitectura comunitària
En aquesta conversa, Cristina Gamboa, sòcia de la cooperativa d’arquitectes Lacol, ens comparteix reflexions sobre el paper transformador dels serveis compartits en l’habitatge cooperatiu a Catalunya, destacant la bugaderia comunitària com un espai estratègic i indispensable. Lluny d’entendre’ls com a llocs foscos o perifèrics, aposten per situar-los en espais centrals i lluminosos de l’edifici per fomentar el veïnatge, l’eficiència energètica i l’estalvi de recursos en un context d’emergència climàtica. A través d’exemples com La Borda, La Balma o La Morada, ens explica com compartir serveis per a tasques domèstiques permet repensar els gradients de privacitat i convivència, alhora que amplia les interpretacions normatives d’habitabilitat actuals per avançar cap a models d’arquitectura més regeneratius.
Listen the original interview
En el procés de canvi social cap a pràctiques econòmiques, comunitàries i sostenibles en l’àmbit domèstic, com el que explora el cicle d’entrevistes Veïnat, els arquitectes jugueu un rol central. A més, a Lacol esteu especialitzades en projectes d’habitatge cooperatiu on els espais compartits són un element important. Des de la teva experiència, quin paper juguen avui els serveis compartits en els projectes d’habitatge a Catalunya?
Per nosaltres és un dels punts troncals. El fet de repensar com vivim i quins són els gradients de privacitat i les capacitats de les activitats quotidianes per compartir els espais comunitaris és aquell espai que permet repensar les dinàmiques. També permet repensar els impactes ambientals de les nostres activitats, i entre elles la bugaderia.
A més, la bugaderia és aquest espai que, perquè és una activitat necessària quotidiana, tots utilitzarem. És el que és diferent: algú pot decidir cuinar conjuntament o no; ara, aquest és una mica el fonamental i també el potencial d’aquest espai.
En aquest sentit, des de la nostra experiència, considerem que la capacitat d’introduir els espais comunitaris és un dels fets més singulars del model. Trenca amb les lògiques més establertes i també amb aquelles dinàmiques quotidianes de les famílies. Des de poder treballar el programa ens permet veure com volem viure plegades.
I aquí cada comunitat és un món, però ens adonem que des de l’eix de rentar la roba, des de l’eix de cuinar, des de la cura dels infants o de la gent gran, des del fet de compartir objectes… tot això té un impacte en aquesta convivència, en què projectem i també quin model de societat volem. També ens permet adonar-nos de com els espais comunitaris tenen un impacte, a part de social, també ambiental.
En un context d’emergència climàtica, de falta de recursos, hem passat sequeres i altres espais excepcionals com la Covid. Són aquests espais els que ens permeten reduir la demanda i plantejar-nos quins protocols establim a casa —a casa com a edifici—, que és el transformador brutal.
Quins diries que són els serveis compartits més presents avui en dia en els projectes que feu a Catalunya? I quin diries que és el rol que té la bugaderia? És un servei més central o és més perifèric?
Bé, cada comunitat, com la treballem, d’alguna manera establim quin és aquell programa i quins són aquells espais comunitaris que l’edifici necessita, molt d’acord amb el model de convivència que ells imaginen. Per tant, hi haurà comunitats més intencionals, amb una voluntat de conviure de manera més intensa, i d’altres que potser els fa més por al principi o els costa més imaginar-s’ho i es deixa una mica més obert.
Però, en aquest sentit, aquelles activitats que ens travessen a tots en el dia a dia estan presents en els serveis compartits. La bugaderia és un servei molt important, és indispensable i està a tots els projectes. Una cuina compartida o un espai polivalent de trobada també hi és sempre.
Evidentment, tot el que seria la producció d’energia, les instal·lacions (tant per a l’aigua calenta sanitària com per a la calefacció), també són elements presents com a servei. Finalment, potser diria que apareixen trasters o magatzematges compartits per poder compartir objectes, i en moltes ocasions hi ha habitacions de convidats, que són aquells espais en què potser dius: “en lloc de tenir una habitació buida per un cop cada tres mesos que ve un amic, la tinc compartida”.
I, en aquest sentit, com deia, la bugaderia crec que és imprescindible. És una aposta perquè creiem que és un espai d’interacció molt important, perquè evidentment tots hem de rentar la roba cada setmana, però, per altra banda, també perquè ens permet tenir sistemes més eficients i plantejar-nos quina és la demanda d’energia, d’aigua, etc.
I pel que fa al rol que tens tu o les vostres companyes a Lacol a l’hora de projectar aquests espais, aquests serveis… quines són les condicions que ajuden al fet que aquest dia a dia sigui fàcil, sigui normal i ni hi pensis com a usuari? Quin moment és l’idoni perquè això acabi arribant a bon port en termes de projecte?
En el moment en què nosaltres estem pensant el programa de l’edifici, aquest conjunt d’espais que el conformen, és ben bé com l’origen; és el punt de partida. El següent pas, evidentment, és com ho ubiquem i com ho articulem.
Aleshores parlem molt d’aquesta transició publico-privada: des de l’espai públic fins a aquests espais comuns, l’entrada, els espais compartits, fins a arribar a les parts més privatives. Jo crec que l’imaginari col·lectiu de la bugaderia a vegades va molt associat a les pel·lícules, a patrons d’altres països del nord d’Europa on la bugaderia està en aquells espais foscos, en els soterranis, espais no vistos que venen d’aquesta lògica d’amagar tot el que és reproductiu. També la rentadora en aquest lloc menys privilegiat, i crec que es tracta de donar-li la volta.
No tenim una solució perfecta; ara ens plantegem si la bugaderia ha d’estar més a prop de la coberta per ser a prop de la zona d’estendre, però moltes vegades, com que és aquell punt que genera trobada i relacions imprevistes, ens agrada col·locar-la en un altre lloc més estratègic. Per exemple, en el projecte de La Borda, la bugaderia és a la planta primera, al costat de l’espai polivalent, i permet que des d’un punt central vegis les veïnes i l’entrada.
Crec que la posició de la bugaderia té una relació estratègica i la manera en què la dissenyem (ben il·luminada, en contacte amb la terrassa, espaiosa) fa que passi a ser un lloc d’estada.
Quina diries que és la diferència entre posar unes màquines i dissenyar un bon servei de bugada? Quins en serien els ingredients?
Bé, fins avui hem pogut dissenyar quatre bugaderies i són bastant diferents. Hi ha el punt de la posició, la dimensió i les condicions lumíniques, però també com es permet que l’espai pugui ser tancat o obert. Òbviament, la bugaderia tindrà moments de centrifugat i soroll.
Per tant, crec en la capacitat d’aquest espai de ser permeable, lluminós i obert. També tot l’emmagatzematge i equipament: cubells per moure la roba (podríem imaginar tenir-ne un parell de comunitaris en lloc que cadascú en porti un), els estris de neteja, els sabons (si es volen compartir o que cadascú porti els seus)… També el tema de la planxada: si l’espai et permet doblegar la roba, planxar-la o emmagatzemar-la fins a cert punt. La dimensió, l’equipament i les instal·lacions (aigua calenta, freda o fins i tot aigües grises reciclades) són imprescindibles.
Quins són els errors principals quan es pensa el servei? No només els espais, sinó també l’experiència que la persona va tenint en el dia a dia.
Jo crec que a vegades el que es podria considerar un error en un projecte, en un altre funciona perfecte. Per exemple, el procés de rentada va molt lligat al tema de la reserva i al nombre de rentadores. Hi ha una part pedagògica inicial on hi ha molta por de passar de la rentadora individual a la col·lectiva.
Entendre quantes unitats necessitem i quins mecanismes de reserva establim és clau. En el cas de La Borda, hi ha una aplicació que funciona molt bé i permet que 28 unitats tinguin dues rentadores professionals i una de domèstica per a situacions concretes. En canvi, a la cooperativa de La Balma, les rentadores no es reserven i els funciona molt bé; no volen el canvi. Per tant, és difícil establir, de moment, què està bé o malament perquè cada comunitat té dinàmiques diferents.
Més enllà de cada dinàmica comunitària, heu observat patrons generals respecte a l’impacte econòmic, d’aigua o reflexions més sistèmiques que tinguin un interès general?
No et sé dir dades concretes, però sí que es veu que col·lectivitzar-les ja és un punt de partida per reduir l’impacte en els consums. No tenim 28 rentadores individuals; per tant, estem reduint elements i les seves connexions a la xarxa.
A més, col·lectivitzar-les ens permet tenir màquines més eficients que redueixen la demanda d’electricitat i d’aigua. Són rentadores millors, amb rentades més curtes i que poden ser alimentades per la instal·lació col·lectiva d’aigua calenta. Està demostradíssim que suposa una reducció de l’impacte ambiental. També hem vist que el manteniment de les rentadores professionals és molt senzill.
Quines diries que són les tensions principals? Segurament entre eficiència i confort? Quins dilemes us heu trobat?
Bé, per un costat les dinàmiques familiars són diverses. L’aposta per no col·locar la rentadora individual pot xocar amb situacions personals on moure’s per l’edifici suposi un problema de gestió -per exemple, un pare o mare amb un fill a càrrec.
En l’àmbit normatiu, tenim l’obligació de deixar l’habitatge preparat per a una rentadora individual. Per tant, davant les pors, el punt de partida sol ser: “col·loquem les col·lectives i, si hi ha algun problema, sempre hi ha l’opció de la individual”. La realitat és que a moltes cooperatives encara no conec ningú que s’hagi instal·lat la individual.
També hi ha tensions sobre l’ús: fer servir aigües grises per a la rentada -quan sabem que estan tractades i aptes-, fer servir tints o peces molt sensibles de llana… Tot això fa que s’hagin d’establir protocols d’ús i posar-se d’acord.
Fins a quin punt canvia la percepció del temps quan la bugada deixa de ser una activitat estrictament privada? Es converteix en un espai diferent en el teu dia a dia?
La meva parella, que és qui normalment fa la bugada, té aquesta percepció que quan hi va és una cosa llarga precisament perquè és arribar fins a la sala, trobar algú, parlar… et genera un món de possibilitats entremig. Al mateix temps, si tens una bona màquina, la rentada és molt curta i ho tens fet en un moment.
En el cas de La Borda, baixar a la planta segona es converteix en una experiència personal gratificant d’interacció. I després hi ha l’acte d’estendre a la coberta, amb les vistes cap a la ciutat, el sol i l’aire… es converteix en un moment d’agafar aire i de xerrada mentre estens els llençols. Col·lectivitzar aquest cicle genera tot un conjunt de situacions i constel·lacions que em semblen fantàstiques.
Quin diries que és l’impacte de la bugada compartida sobre com entenem el veïnatge?
Doncs la veritat és que en aquests espais diria que no estem tan lluny del que feia la meva àvia quan anava al rentador del poble; era un espai d’interacció amb els seus protocols -el dia de la roba negra, etc. Hem tendit a aïllar-nos i ara tornem a aquesta activitat que genera vincles amb els veïns i veïnes.
És curiós i bonic veure les estadístiques i adonar-te de les diferències -una sola persona que posa tantes rentadores com una unitat de quatre. Ens fa reflexionar sobre com vivim, la nostra autoexigència i com podem optimitzar l’ús de l’aigua. Compartir dades sobre la taula ens permet construir comunitat des de l’acceptació de la diversitat.
A la comunitat de La Morada, per exemple, tenen molt present la inclusió i la sensibilitat als químics. Això ha generat protocols comunitaris: tenen dos espais de rentada -planta baixa i coberta- i en un d’ells s’utilitzen sabons aptes per a persones amb sensibilitats químiques. Ser conscients de com podem acollir noves pràctiques és el que ens ensenya el cicle de la roba.
Si penses d’aquí a 20 o 30 anys, quin diries que seria el rol dels sabers compartits i de l’arquitectura?
M’agradaria pensar que tenir una bugaderia a l’edifici serà una pràctica molt més estesa i reconeguda, i que les normatives seran més flexibles i no obligaran a tenir l’espai de rentada dins de cada habitatge. Podria ser una cosa infraestructural de l’edifici, com la producció d’aigua calenta.
També podrien generar-se infraestructures en l’àmbit de ciutat lligades a l’intercanvi de roba. El futur passa per ser molt més eficients, reutilitzar les aigües de l’edifici per a la rentada i controlar els químics que fem servir per reintegrar-los als ecosistemes.
Quins límits o barreres hi ha per poder escalar aquest model i que sigui més comú?
Hi ha una part absolutament cultural: tendim a evitar el conflicte i el diàleg necessari per posar-nos d’acord. Perquè hi hagi més serveis col·lectius cal potenciar la gestió de la comunitat. Més que construir, hem d’aprendre a gestionar el que tenim.
Necessitem mecanismes operatius que facilitin l’ús: gestió de dades per repartir costos de manera justa, màquines senzilles amb instruccions clares i figures que ajudin a dinamitzar les comunitats. Aquestes pràctiques són les que acaben marcant l’èxit del sistema.
Pel que fa a la normativa, el decret d’habitabilitat s’ha de fer més adaptable. Els projectes pilots són mecanismes exemplars per forçar aquests canvis. L’IMPSOL, per exemple, és un cas excepcional d’habitatge públic que està repensant aquestes “infraestructures del benestar”.
Per acabar, estem en l’any de Barcelona com la Capital Mundial de l’Arquitectura. Quines capacitats té l’arquitectura per generar un impacte positiu social, ambiental i econòmic, i una arquitectura regenerativa?
Tenim una responsabilitat molt gran. Hem de reduir l’impacte ambiental dels materials, replantejar-nos si hem de construir de nou o rehabilitar, i millorar la gestió de l’ús dels edificis. En projectes de rehabilitació podem reestructurar instal·lacions per tancar cicles d’aigua. Les pràctiques quotidianes i les necessitats del dia a dia a escala petita són la clau de les transformacions que han de venir.